Penso, més aviat somnio, en aquell moment en que tot era captiu, adormit, abatut, en el somni de la primera època, quan era, encara, un germen. Començaments invisibles, indeterminats, inobservables doncs, tots, per la inèrcia primera de la virtualitat, sense acte perceptible o cobrat, sense realitat activa o passiva, i per això mateix, sense cohesió, (començaments que) no oferien a l’evidència més caràcter que el de la natura sencera, sense vida, sense expressió, dissolta, reduïda a no rés, engolida en la immensitat de l’espai que, sense cap forma i com si fora buit i penetrat per la nit i el silenci en tota la profunditat; havia de ser com un abisme sense nom. Era el caos, el no res primordial, no de l’ ésser, sinó de la vida , que després anomenem imperi de la mort quan retorna la vida que s’havia produït en ell.
(...) Y en el meu somni un àngel de blanques ales s’acosta a mi somriguent. Darrera d’ell un ancià subjectava a la mà un rellotge de sorra:
-No em preguntis res, em diu, conec el teu pensament.
Demana a l’ancià que et porti a l’infinit mes tard i veuràs el que Déu et depara i trobaràs que, avui, ets un ésser inacabat. Què seria l’obra del creador si fos l’obra d’un dia? Déu no descansa mai.
L’ancià va desaparèixer i, despert, aixecant els ulls al cel vaig percebre a l’àgel d’ales blanques que pujava cap els estels. La seva llarga cabellera rossa deixava en el firmament com una estela de llum
Paul Gauguin
gener-maig 1903
2016
